Arnau Puig Filòsof i crític d’art

A l’art contemporani es parla molt del viatge i de la reflexió. Indubtablement aquests dos mots donen a entendre que més que el món físic i present, el que ocupa a qui actualment se sent o es creu artista, són les seves pròpies vivències, la situació des de la que considera el seu entorn, més que no pas la objectivitat positiva dels fets i elements, vull dir la realitat física i presencial, en què consisteix la circumstància i l’ambient en el que vivim. Molts contemporanis nostres s’han emplaçat d’esquena a la realitat perquè creuen que és insignificant i banal, quan és l’objectivitat del que hi ha el que suporta, comunica i transmet el que som.

L’obra de Jordi Urbón, nat a Puigcerdà el 1962, recull, precisament, no els viatges interiors sinó els viatges reals que el seu cos i la seva ànima realitzen constantment. És la realitat viscuda que el va configurant i, aleshores, sensible en primer terme, emocionat tot seguit, i necessitat que el món vingui constituït, com realment així és, pel que ell percep, que aleshores munta els seus paisatges i les seves instal·lacions, plasma, en diferents suports, allò que és real i objectiu i explica, per la presència mateix de les coses fetes, el que ell ha vist a l’entorn, ha experimentat i ha escollit com el que més l’impregna i més l’impacte.

És aquest recorregut, és aquest viatge per l’objectivitat, que, havent-se de fer i convertit en objectes concrets, a vegades aparentment mínims però, sempre, significatius, atès que aquells elements són ensems realitats, signes i símbols d’allò que afecta, commou, ataca, perjudica, endureix o afebleix la sensibilitat de cadascú, és aquest món fet, constituït, per objectes reals i tangibles, el que Urbón ens mostra, i ens provoca que nosaltres mateixos, pel nostre compte, siguem els que anem pel món i el veiem tal com ell, l’artista, ens en proposa un exemple, o bé, si ens sentim atrapats pel que ens ofereix, emprenguem, conseqüents, un altre viatge – que farem conjunts amb la seva obra – que ens mostrarà allò que potser no havíem vist, o que havíem considerat mort i menyspreable, però que n’Urbón ens ha recuperat i ens n’ha fet sentir la poètica, atès que res és degradat sinó tot és ric i ple, si se sap captar i utilitzar per un nou relat que, sens dubte, és en allò que tenim davant.

Els seus quadres, i els seus objectes, sovint presentats d’una manera seqüencial, ens comuniquen com és el món ara i aquí, a costat nostre, prop de nosaltres. En mirar aquestes obres el trasbals se’ns apodera. Són obres per iniciar un recorregut el sentit i dimensió del qual de moment només consisteix en anar a les palpentes. Per a un llenguatge adreçat a les sensibilitats, és suficient.