NAO busca un lloc que no figura als mapes.
Algú el va dibuixar una vegada sobre l’esquena d’un animal adormit,
allà on comença la veritat.
Però, quan s’hi arriba, la veritat ja ha canviat de nom.
NAO avança.
Una llum apareix a la pantalla.
Pot ser l’últim pensament d’algú que encara no ha nascut.
Pot no ser res.
Després, silenci.
Hi ha molts universos:
un per a cada ferida,
un per a cada paraula que no vam dir,
un on encara som nens i mirem el cel
sense sospitar que el cel també ens està mirant.
Els universos intercanvien els seus morts.
Potser la veritat no sigui un lloc,
sinó una ombra asseguda davant nostre,
i potser el passat sigui una llum que encara no ha arribat.
Entre tots dos queda aquest instant:
una esquerda diminuta per on entra el fred.
La transmissió s’interromp.
Hi ha cadires separades de la taula,
gots encara calents,
paraules suspeses en l’aire.
De nou, el buit.
I el buit també pregunta.
Ningú no recorda quan va començar el viatge.
En algun lloc, una llum roman encesa.
Assenyala una sortida?
Ens està esperant?