EL COLLAGE COM A LLENGUATGE

Jordi Urbón

Els surrealistes entenien el collage com una tècnica que permetia a l’artista escapar de les exigències estrictes dels procediments i actuar amb absoluta llibertat. Els dadaistes, per la seva banda, hi van veure una manera d’obrir-se a l’inesperat: barrejar, fragmentar i juxtaposar imatges aparentment desvinculades entre si per generar noves associacions, properes al somni, al deliri i al subconscient.

Aquella llibertat continua plenament vigent. Avui, el collage ha deixat de ser únicament l’acte de retallar i enganxar per convertir-se en una manera de pensar i construir la imatge. La seva influència travessa bona part de les pràctiques artístiques contemporànies, on les fronteres entre disciplines són cada vegada més permeables.

Dibuix, pintura, fotografia, escàner, matèria, textures, objectes, programari, imatge 3D, vídeo, il·lustració o cinema poden conviure dins d’una mateixa obra. L’analògic i el digital es barregen; allò trobat es transforma; una imatge pot fragmentar-se, apropiar-se, manipular-se i adquirir un significat completament diferent de l’original.

Un pot ser pintor, escultor, fotògraf, videoartista o treballar simultàniament amb tots aquests llenguatges. Artista, en definitiva, amb la llibertat d’escollir els mitjans que cada obra necessita, però també amb el compromís de pertànyer al seu temps: un temps tecnològic, visual i social en transformació permanent.

Potser és aquí on rau encara la vigència del collage: a unir allò que aparentment no tenia per què estar unit i descobrir, precisament en aquesta trobada, una nova realitat.