Jordi Urbón arriba a l’art perquè vol atrapar les ànimes; és que potser l’art no ha estat, al llarg de tota la seva història, aquest instrument especial? Però el que s’ha volgut atrapar en realitat era el cos, el suport de l’ànima, perquè sense aquest embolcall no tenia sentit; és més: l’home existia perquè era «una realitat». Però ara som plenament conscients que existim perquè som unes sensacions i uns sentiments i, això, directament, és molt difícil de retenir.

Els condicionants d’Urbón són: una sensibilitat molt alterada, especialment oberta a allò que pugui afectar l’ànim —una de les provocacions de l’ànima—, que li motiva reaccions immediates, i la necessitat d’uns procediments aptes per a les respostes que exigeixen rapidesa executiva, com són la tècnica de l’encàustica, que admet i exigeix aptituds de resposta sobtada, en les quals la plasmació matèrica i la incisió gestual actuen gairebé aparellades, i el collage, que permet la gestualitat espontània, progressiva i sense necessitat de retrocessos ni afegits posteriors.

Arnau Puig
Filòsof i crític d’art