Jordi Urbón crea un espai frontissa que es mou en l’ambigüitat, en el qual convergeixen els aspectes més íntims de la condició humana. Els seus personatges semblen estar situats en un mena de cruïlla, al llindar de l’abisme, en un territori problemàtic, que els aboca a un món desconegut. Certament, podrien representar una metàfora dels nostres temps. La solitud, l’aïllament, la manca de comunicació o el desassossec que travessa l’home contemporani es posen al descobert en una època en què l’individu està condemnat a viure una realitat que el llança al desemparament, a l’inaprehensible.

Magdala Perpinyà